Deu Pometes Té El Pomer

El Premi La sonrisa vertical 1979 ens va sobtar amb una doble sorpresaá: 1) pel fet de sortir guanyador del certamen un llibre en català tot i que el jurat era essencialment castellano-parlant, i 2) perquè sota el pseudònim d¿Ofèlia Dracs, s¿hi amagaven vuit autors, alguns ja coneguts per les seves activitats literàries en l¿àmbit de la cultura catalana, i d¿altres per la seva col-laboració en la desapareguda revista satírica «El Be Negre». Els Joaquims Soler, Monzó i Carbó, els Jaumes Fuster i Cabré, Xavier Romeu, Joan Rendé i Josep Maria Illa van decidir un dia ?així ens ho van fer saber després del desconcert inicial del jurat i la posterior identificació de cada autor? aplegar-se per a conferir un llibre de deu contes sota el títol (suggerit per una cançó popular catalana) de Deu pometes té el pomer. Sembla ser que també van demanar la col-laboració a dues escriptores, les quals, finalment, per diferentes raons, van declinar l¿oferiment, potser recordant una altra malhaurada poma. . .á Axí, doncs, dos dels vuit components del grup van redactar els dos contes que calien per a completar les deu pometes del pomer literari. Curiosament, però, el jurat en cap moment va sospitar que Ofèlia Dracs fos un autor/a de vuit caps. Això deu ser degut, creiem, al fet que els autors havian acordat prèviament recuperar per a la literatura el llenguatge de carrer normalment utilitzat a Catalunya per als afers del sexe, el qual va ser i és encara un del més vius i expressius de la península. I tot i que els personatges i les situacions que animen aquests contes són molt diferents l¿un de l¿altre, no hi ha dubte que, a través del llenguatge, aconsegueixen aquella unitat que va «desconcertar» el jurat. Unitat que també rau en la mateixa naturalesa dels llocs on es desenvolupa l¿acció de la majoria dels contesáá: barris populars de la gran ciutat industrial. Així, doncs, entre històries calentes, molt d¿avui dia, algunes molt trivials, amb un toc d¿humor en la majoria dels casos, el lector es trobarà revivint, en més d¿una ocasió, situacions que, probablement, ell mateix ha experimentat.